La sessió de COED de divendres 2 de Desembre era la segona classe de recitació. Aquest dia em tocava recitar el poema que havia escollit davant de tota la classe. El poema és el següent:
TINC ALZHEIMER
Si em veus i te n’adones
que no hi veig,
Mira’m
Si em veus i te n’adones
que no hi sento,
Parla’m
Si em veus i te n’adones
que quequejo,
Escolta’m
Si em veus i te n’adones
que no et puc tocar,
Toca’m
Si em veus i te n’adones
que em costa moure’m
Mou-me
Si em veus i te n’adones
que he caigut,
Aixeca’m
Si em veus i te n’adones
que tremolo,
Abraça’m
Si em veus i te n’adones
que ploro,
Deixa’m plorar
Però no deixis mai de
mirar-me, de parlar-me, d’escoltar-me, de tocar-me, de moure’m, d’aixecar-me,
d’abraçar-me.
I pel damunt de tot,
No deixis mai d’estimar-me.
SALVADOR RIERA
Llibre d'Aleix Freixas Torras
Salvador Riera i Solsona és poeta i fotògraf. Pateix la malaltia de Parkinson. Cerca en el seu interior, poèticament, una manera d'enfrontar-se a la por i ha trobat en la creativitat la raó de viure o de sobreviure. La seva lluita és una lliçó.
És un home compromès amb els col·lectius de malalts que pateixen malalties greus com ara la seva, és sobretot en aquests àmbits que és coneguda la seva poesia, carregada sovint d'una intensa emotivitat. Sobre la seva malaltia ha afirmat que ben mirat ha tingut sort, que podia haver anat pitjor, que ara podria tenir la malaltia d'Alzheimer, un ictus o una esclerosi múltiple. Ell reconeix que la malaltia ha fet néixer un altre home, més reflexiu i creatiu, i que la seva poesia ha evolucionat des de la visceralitat a l'experimentació, tot i que el joc de contraris i l'amor han estat una constant abans i ara. La poesia, segons ell, és moltes coses i la troben en molts llocs.
Vam començar la classe amb els exercicis de respiració per controlar els nostres nervis i per que ens poguéssim relaxar. La veritat es que en aquesta segona sessió no em vaig saber relaxar com en la primera.
Va arribar el moment de sortir a recitar el poema. Tot i que me l'havia preparat durant tota la setmana, estava molt nerviosa. No és el mateix dir-lo a casa que davant de totes les companyes i companys. Un cop em vaig veure allà davant no sabia cap a on mirar, pensava que em quedaria en blanc. Vaig intentar respirar un cop més i començar a recita'l. Vaig procurar mirar a tothom però la mirada se'm va quedar força al centre i cap un canto, ja que l'Anna Mateu m'estava gravant, no se perquè però em van donar una mica de tranquil·litat.
I va haver versos que em vaig entrebancar però vaig corregir-ho ràpid. Crec que els nervis em van perjudicar en la meva postura, no vaig parar de moure'm en quasi tota l'estona. També en el volum que vaig utilitzar, que tindria d'haver-lo augmentat més per tal de projectar la veu a tota la sala. I una falta important que vaig fer, és que vaig dir el títol del poema en castellà. Malgrat tot, estic orgullosa del meu resultat.
Tot i els nervis que passat, és un exercici que m'ha agrada't i he trobat interessant. Ens a servit per perdre la vergonya i enfrontar-nos davant de tota la classe, ja que és un dels aspectes que ens trobarem el dia de demà en la nostra professió.
M'agradaria destacar que la poesia que vaig escollir, me l'ha va ensenyar fa mesos una amiga meva. Tant punt la vaig llegir, vaig voler que sigues aquesta la meva per aquest dia. Em va fer posar la pell de gallina i realment em va emocionar. Vaig pensar que això ho podria transmetre amb la resta de companyes i, em satisfet haver-ho aconseguit.
Un cop vam acabar totes les companyes de les recitacions, vam emplenar el full d'autoavaluació per entregar-li a la professora. En aquest full havíem de dir com creiem que havíem controlat els nervis, com havien vocalitzat i articulat, la postura que vam mantenir, entre d'altres.
I la resta de classe la vam dedicar a seguir analitzant diferents blogs de companyes, perquè poguéssim corregir tot el que teniem malament. Em va ser útil per veure tot el que tenia que canviar.
